28.11.11

Underwood i Bill Gates

(Andy Rooney (1919-2011)  era productor i guionista i en els darrers anys un columnista d'opinió de la televisió americana (cadena CBS) que amb una clara ironia opinava sobre les coses de la vida quotidiana.
Algunes d'aquestes intervencions eren per sucar-hi pa.
Com tinc una Underwood en una vitrina que em recorda molts anys de teclejar i tinta, mireu el que diu al respecte.
"Vaig tenir la mateixa màquina d'escriure durant cinquanta anys, però en sis anys he comprat set ordinadors. Suposo que per això Bill Gates és ric i Underwood ja no existeix. Si la meva Underwood hagués estat un ordinador, n'hauria hagut de comprar una de nova cada vegada que hagués necessitat una cinta de tinta perquè Bill Gates hauria dissenyat cintes que no funcionessin amb la màquina de l'any anterior"
Ho recorda Marc Bassets (La Vanguardia, 7-11-2011) en la necrològica de la seva mort.

Estadística universitària

Segons dades de l'estadística a la Universitat Catalana li correspon una ràtio de 9 alumnes per professor. Amb aquesta mitjana està clar que algunes Universitats en tenen més i altres en tenen menys. Lògica estadística. Però el que sembla més clar és la realitat, que fa que en els darrers vint anys hom que exerceix de professor de la UAB no ha baixat de 80-90 alumnes matriculats. Si es compte que el grup es divideix en subgrups per repartir millor les activitats, la mitjana pot arribar a 30 i si tenim en compte el subsubgrup d'activitats pràctiques, podem arribar a 10, és clar que no totes les hores lectives. Per tant, arribem a la conclussió que l'estadística de vegades s'aproxima a la poètica d'Aristòtil de relacionar la retòrica de la part pel tot, amb la qual cosa hom es queda més tranquil, però en aquest cas si molts professors ens mengem tot el pollastre, on són els que no se'n mengen cap?

25.11.11

El vot únic. 76 votants a Catalunya.

Després d'unes eleccions els partits busquen els resultats en termes de milers de vots per aconseguir els resultats desitjats. Però un punt de vista curiós és veure els resultats des del punt de vista de l'elector que ha emès el seu vot a un determinat partit i comprova entre sorprès i cofoi que el seu ha estat l´únic vot de la opció escollida. Habitualment quan això passa és perquè el número del cens del municipi és de pocs habitants i per tant la opció única no és tan agosarada. Però això mateix fa que sigui més valorat, perquè entre pocs habitants, potser es coneixen més i potser identifiquen clarament qui ha emès aquell vot a determinat partit. Però també pot passar que sigui un vot anònim i que tots els del poble es preguntin qui deu ser aquest habitant de vot  únic. Pel votant en qüestió segurament es deu sentir un solitari, un sol davant el perill si està molt lluny de l'opció guanyadora. O un valent que manté les seves idees a contracorrent, una manera de sentir-se orgullós.  Encara més quan pertany a un grup més heterogeni no identificat en els mitjans sota la denominació "altres". En qualsevol cas, un vot ben singular.I el comprovant que per a la democràcia, el teu vot també compte.
Saludem als demòcrates de vot únic de les darreres eleccions legislatives a Espanya en la circumscripció catalana. CiU és l'únic partit que no té vot únic i ICV-EUIA el que en té més. 76 votants solitaris.

PSC
Orpí (Anoia)
Estamariu (Alt Urgell)

PP
Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà)
Santa María de Marlès (Berguedà)
Vilaür (Alt Empordà)
Sales de Llierca (Garrotxa)
Vallfogona de Ripollès (Ripollès)
Arbolí (Baix Camp)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Farrera (Pallars Sobirà)

ERC-RCat
Savallà del Comptat (Conca de Barberà)
Granyanella (Segarra)
Bausen (Val d'Aran)

ICV-EUIA

Bellprat (Anoia)
Sant Pere Sallavinera (Anoia)
Veciana (Anoia)
Gaià (Bages)
Castell de n'Hug (Berguedà)
Gisclareny (Berguedà)
Sagàs (Berguedà)
Vallcebre (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Martí d'Albars (Osona)
Santa Cecília de Voltregà (Osona)
Sobremunt (Osona)
Pedret i Marzà (Alt Empordà)
Vilamaniscle (Alt Empordà)
Meranges (Cerdanya)
Campelles (Ripollés)
La Masó (Alt Camp)
Arbolí (Baix Camp)
Capafonts (Baix Camp)
Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà)
Estamariu (Alt Urgell)
Riu de Cerdanya (Cerdanya)
El Cogul (Garrigues)
Granyena de les Garrigues (Garrigues)
El Soleràs (Garrigues)
Tarrés (Garrigues)
La Baronia de Rialb (Noguera)
Vilanova de l'Aguda (Noguera)
Senterada (Pallars Jussà)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Castellnou de Seana (Pla d'Urgell)
Granyena de Segarra (Segarra)
Massoteres (Segarra)
Montornés de Segarra (Segarra)
Sanaüja (Segarra)
Castellar de la Ribera (Solsonès)
Odèn (Solsonès)
Ciutadilla (Urgell)

ALTRES
Castell de l'Areny (Berguedà)
Fígols (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Sadurní d'Osormort (Osona)
La Vajol (Alt Empordà)
Regencós (Baix Empordà)
Bolvir (Cerdanya)
Setcases (Ripollés)
Capafonts (Baix Camp)
Colldejou (Baix Camp)
Passanant i Belltall (Conca de Barberà)
Vallclara (Conca de Barberà)
El Lloar (Priorat)
Torroja del Priorat (Priorat)
García (Ribera d'Ebre)
La Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre)
Renau (Tarragonès)
Arsèguel (Alt Urgell)
Juncosa (Garrigues)
Senterada (Pallars Jussà)
Montornés de Segarra (Segarra)
Llobera (Solsonès)
Pinell de Solsonès (Solsonès)
Ossò de Sió (Urgell)


20.11.11

10.11.11

Pedraforca



Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Pedraforca, la muntanya més característica de Catalunya, és i ha estat el bateig de foc de milers de joves que ascendint per les seves crestes han aprés a estimar la natura, respectar-la i entendre la pregunta enigmàtica del perquè es puja als cims. Segurament per tornar-hi.


Fa uns quaranta anys els atrevits eren un grapat i esbrinaven la duresa i bellesa de l'ascensió com l'alternativa menys arriscada de fer cim comparat amb els agosarats escaladors que ho feien per les increïbles vies de la part nord. Llavors la clàssica ascensió pels excursionistes era per la Canal del Verdet. Els camins no estaven assenyalats, els mapes eren orientatius i la voluntat i una certa preparació eren els valors de l'època. La nit abans es dormia al Refugi Lluís Estasen, en honor a un dels pioners, i un neguit a l’estómac et mantenia alerta pel gran dia. A trenc d'alba ja feia estona que es caminava i els primers raigs de sol t'obligaven a contemplar la reflexió vermellosa de la paret Nord. Visualment sempre present el Coll del Verdet, el primer objectiu, feia atrevir-se per pendents alpines, boscos, tarteres llargues i curtes i ziga-zagues del camí que quan es perdia, sempre quedava l'alternativa d'enfilar pel dret, decisió que en ocasions escorçava el camí, tot i que en més d'una ocasió la muntanya ens ensenyava que la drecera podia esdevenir la via més complicada i tardana. Matinar havia valgut la pena perquè et permetia observar els ramats d'isards mentre buscaven refugi en indrets més calmats del massís, o el vol majestuós del trencalòs. L'afició a la fotografia et feia quedar enrere en la cordada, però l'energia visual de composició i colors et feia recuperar el tram. Amb cames fortes, respiració controlada i ritme sostingut, en unes dues hores s'arribava al Coll del Verdet. Allà era obligat fet una mossegada per guanyar el temps de contemplar l'altre vessant, amb el poble de Gósol a ponent encara sota l'ombra de la muntanya, i assaborir la cresta rocallosa que ens havia de conduir al cim. Era el moment de grimpar, està atent a les preses i mantenir els clàssics tres punts de recolzament sobre la pedra per poder fer una ascensió segura, tot i que un cert esperit d'aventura ens empenyia a ser una mica agosarats, bé provant indrets de l’ascensió amb més vertigen sobre el buit, bé atacant escalons de la cresta més verticals per fer-nos sentir més escaladors que excursionistes. Un ràpid puja i baixa per la cresta feia el trajecte més curt i una hora després ja ens picàvem les mans, ens abraçàvem i podíem dir allò tan sentit: hem fet cim. Les fotos de rigor, l'entrepà principal, la reflexió i contemplació, la signatura i frase de recordatori al llibre del cim, eren les accions de satisfacció que allargàvem per més de mitja hora, segons la climatologia o algun remat de cabres que també havien decidit fer cim. Però encara faltava la cirereta. Una intensa i curta baixada pedregosa fins a l'enforcadura, el coll que uneix els dos pollegons singulars i que són les puntes i icona del nom del Pedraforca. Entre les majestuoses parets, una infinita mostra de la nostra insignificança. El vent udola pel coll i ens precipita a la tartera. Allà a baix el bosc i el poble de Saldes. Per endavant la inclinada tartera, camí de pedres grans i petites expulsades de les parets per erosió i climatologia, que com una dura i lliscosa catifa, ens ha de portar al final de l'excursió. Les baixades no sempre són divertides perquè s'acumula el cansament i les ganes d'arribar, però això és diferent. Ens lliguem bé les motxilles que hem carregat amb molta roba perquè faci de coixí i comencem a córrer sobre les pedres que també van baixant amb nosaltres. De tant en tant ens aturem per no perdre l'equilibri o per buscar una nova llesca de pedres que facin el llit més tou, que ens permeti enfonsar la bota a mitges impulsant la petjada avall mentre l'altre peu ja troba lloc a la següent petjada. Així, la velocitat augmenta i el descens esdevé ràpid i divertit. Quan el cos s'impulsa tant que hi ha perill de caure o rodar amb el tronc per davant, s'exigeix el salt enrere i caure d'esquena... naturalment sobre la motxilla que ens fa de matalàs; d'aquí haver-la carregat amb volum de roba, menys pràctic en l'ascens, però d'una eficàcia increïble en la baixada. De tant en tant està a l'aguait del crit ¡Pedra! que el company superior a fer rodar i que llisca sola tot agafant velocitat per passar a molt a prop amb perill de tocar-te. I així, saltant i anant a trobar les llengües de pedres més carregades, finalitza la tartera. Ja només queda franquejar la paret nord per un sender ple de arrels que en una suau pendent ens acosta al Refugi. L'esforç, la intensitat, la set i un cansament mental ens fa dir que no cal tornar-hi. Allà ens refresquem a la font, ens estirem sobre el prat i fem una darrera mirada sobre la paret nord que comença a ombrejar per la posició elevada del sol. I, quan desfem el camí fins arribar al poble (o ara al cotxe aparcat al mirador a no més de quinze minuts del refugi), ja tornem a pensar quan hi tornarem. Perquè si a una muntanya sempre s'hi torna, aquesta és el Pedraforca.


Des de la primera vegada, adolescent, hi he tornat sistemàticament, any rere any, sol o acompanyat, bé per tornar a fer cim, bé per ascendir a cims que l'envolten i des dels quals el massís esdevé una espectacular mola. O simplement per ampliar el meu extens reportatge fotogràfic sobre la muntanya en diferents èpoques del any i des d'altres vessants de la vall, totes elles per mostrar un rostre amb personalitat, enigmàtic, lluminós i alhora diferent del Pedraforca.


Amb els anys la impressió sobre la muntanya s'ha fet més gran i ha esdevingut un rostre molt familiar i estimat. Però també he vist evolucionar l'èxit de la muntanya. Al 1982 va fer un salt endavant gràcies a la declaració de Paratge Natural d’Interès Nacional. El fàcil accés al refugi amb l'asfaltada pista que arriba fins al Mirador on no només accedeixen els turismes dels excursionistes, sinó els visitants més turístics arribats en ocasions amb autocar i que amb vestit i roba de ciutat, accedeixen al refugi i fins i tot algun imprudent s'aventura més enllà. Per pernoctar al refugi s'ha de fer reserva (avui com la gran majoria de refugis) i ja no s'hi val arribar a última hora per trobar lloc. Les ascensions en les èpoques de l'estiu són aglomeracions a la cresta, al cim i a la tartera. El sender està senyalitzat per facilitar la orientació. Potser per això ara en diuen senderisme quan abans en dèiem excursionisme (¿la diferència serà que abans ens fèiem el camí i ara ens el trobem fet?). El llibre de firmes ha deixat de renovar-se per excés, tot i que potser és millor per la falta de creativitat en les frases recordatori. Els accidents han augmentat i de morts també n'hi ha hagut per la via clàssica. Els rescats augmenten i ens fan pensar per exemple què hi fa un grup d'esplai nombrós amb nois i noies pre-adolescents enfilats per una muntanya que exigeix preparació i seny? El Pedraforca és sinònim d'iniciació, d'aventura, de bellesa i espectacularitat. Però això no vol dir que hagi de ser un parc temàtic d'aventura. No n'hi ha prou comprant equipament en mercats esportius per tenir la capacitat per fer alta muntanya. I el Pedraforca és Alta Muntanya, que amb els seus 2497 metres és més exigent que alguns cims de tres mil metres. Es calcula que uns 16.000 excursionistes van passar per la muntanya al 2010. No és d'estranyar que baixar per la tartera ja sigui una acció de risc, perquè hi ha més pedra pelada i sorra que un tou de pedres. Per acabar-ho d'adobar, fa uns anys es programa una cursa al Pedraforca amb sortida i final a Saldes. Corredors (¿?)que fan el recorregut amb poc més de dues hores i que impacten sobre el terreny d'una manera negativa. La regeneració de la muntanya està en perill i algunes veus s'han alçat denunciant el deteriorament, com l'Associació d'Amigues i Amics del Pedraforca o el propi Ajuntament de Saldes. Si alguns ho fan corrent, ¿com no ha de ser fàcil fer-ho a peu?


Es parla de regular l'accés lliure al Pedraforca per frenar l'accidentalitat i el deteriorament de l'entorn dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Com se sol dir, posar portes a la Muntanya.


Mentrestant, en els darrers anys, ja he canviat l'itinerari optant per una altra vertent no tan exigent i prou atractiva que em permet ser fidel a la meva cita anual. I he deixat la via clàssica per moments concrets que sé que no hi haurà cua a la canal, no hi trobaré ningú a dalt i podré gaudir dels trenta minuts del cim. Un moment que respon a la pregunta, perquè hi pugem al cim? L'escalador George Mallory desaparegut en els primers intents de pujar l'Everest va fer la seva resposta: Perquè és allà.


Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

9.11.11

Els anunciants, responsables de continguts televisius

Hi havia un temps televisiu en el qual els anuncis intervenien en la programació d'una manera evident. Una cortina o un efecte sonor es deixava sentir per avisar a l'espectador que s'entrava en bloc publicitari. L'espectador era "lliure" de seguir els anuncis o dedicar-se a altres tasques domèstiques. Els anunciants se sentien amb la llibertat i bon criteri de dir-se que ells utilitzaven la televisió com un suport de la seva publicitat i no por això havien d'intervenir en els continguts dels mitjans, fossin aquest bons o dolents. Els temps de la multiplicació de canals va obligar a buscar noves maneres d'arribar al teleespectador, ara fragmentat en molts canals i per tant més difícil de trobar. Els canals van inventar noves fórmules, algunes no regulades, per atreure a l'espectador i així poder oferir a l'anunciant una carta d'audiències prou xifrada per invertir en un canal o espai televisiu. Els patrocinis, la publicitat dita en directe pel presentador, la publicitat dins de la ficció... van ser ofertes valorades per l'anunciant. Però sense adonar-se'n, començava a formar part del contingut televisiu i per tant, també responsable de la qualitat del programa. Si amb aquests recursos no n'hi havia prou, feia oïdes sordes quan els programes forçaven la moral i esdevenien la porqueria de vendre situacions i sentiments personals. La dita programació escombraria s'expandia entre l'audiència que amb el seu augment atreia als anunciants que, molt murris ells, continuaven aixoplugats amb la idea que ells no eren televisió i aquesta només era el suport dels seus anuncis. La falta d'activitat del espectador també es feia evident. Sota l'anonimat de la seva llar, seguia la programació escombraria i si algú li preguntava, deia allò que no era un habitual, només per la casualitat del zapping.
Ara surt un cas excepcional (esperem que esdevingui habitual) d'un seguit d'anunciants que han retirat la publicitat de Telecinco (La Noria) en considerar que s'havia vulnerat l'ètica en una entrevista a la mare d'un implicat en un crim. Quina cosa ha canviat per fer que els anunciants hagin actuar de dita manera? Consideren ja que també són responsables dels continguts televisius? (ja seria hora) o simplement han vist que els seus clients podien tenir una actitud negativa en vers els seus productes? Més aviat que sí. Si la xarxa té alguna cosa positiva és que ha simplificat el canal de queixa i si abans les protestes quedaven al calaix de la productora televisiva o del anunciant, ara es fan sentir en fòrum digitals on també es mouen consignes de boicot a les marques. La por a les pèrdues econòmiques o, potser més important, la seva imatge de marca.
Si fins ara els anunciants han aprofitat la bonança de les escombraries en silenci (no en l'anonimat perquè la marca sempre apareix en els anuncis), seria bo que també una nova política d'anunciar-se només en aquells programes "dignes" (tot i l'ample marge del terme) fos també recolzat pel silenci. Fer eco del seu valor per no anunciar-se es pot entendre com una nova estratègia de marketing per renovar la imatge de marca. O la publicitat torna a exigir el mitjà televisiu com un simple suport als seus anuncis o ara, ja implicada en els continguts televisius, per activa o passiva, que sigui també jutge televisiu i exigeixi el nivell de qualitat que una televisió sempre ha de tenir,perquè por moltes privades que surtin en oferta, la televisió sempre ha de ser un servei públic.

Debats electorals i marketing

En època electoral s'obre sempre la polèmica sobre els debats electorals televisius. En els principis (democràtics) del marketing electoral, s'establia el principi d'equitat en els debats públics dels candidats. És a dir, que si hi havia un debat televisiu, aquest havia de contemplar tots els candidats. Quan va entrar l'època de les televisions privades es va començar a abandonar aquest principi per centrar-se en els dits cara a cara i fer valer el principi d'autoritat televisiva per simplificar missatges, afavorir uns candidats i fer aliens altres propostes electorals que, tot i minoritàries, amb tot el dret de ser escoltats. També en un principi l'anàlisi que es feia sobre els candidats i la seva intervenció en el debat, començava per valorar les idees, els conceptes, la metodologia política que s'oferia. Després, i en un segon nivell, s'entrava en el continent, és a dir, la imatge del candidat, la seva gesticulació, les mirades i altres detalls que afegien valor als continguts i els potenciaven o minimitzaven segons els casos i personalitat del candidat o dels bons i mals consells dels seus assessors. Però la crisi també ha arribat. La primera valoració d'urgència es fa sobre la "imatge" que ha transmès el candidat, potenciat per la xarxa i la necessitat d'anàlisi gairebé online que s'agafa a la primera impressió, la més superficial. Des del color del vestit i la corbata, al somriure, al gest, a si sembla nerviós, a si mira o no a càmera, a si porta papers o si hi està massa pendent, a si s'equivoca o té algun lapsus... en definitiva a la superfície. Res a dir si al cap i a la fi després s'entrés en la valoració en profunditat sobre les idees. Però res, perquè no hi ha res per dir de nou, de noves propostes, d'engrescar la gent, d'empatia, de solucions, de risc, de lideratge. I no és una idea que sembli temporal, perquè per valorar la profunditat, cal temps, reflexió, sacrifici, raonament... Vivim temps de Twiter, d'idees sense reflexió, només de passió i sentiment, de frases curtes i mal escrites, de concurs i diner fàcil, de manca d'educació.... Res a dir (potser això és la felicitat). Però la política no ha de tenir el mateix tractament visceral que pot tenir un partit de futbol. Que un candidat pugui guanyar per majoria sense haver fet cap proposta diu molt no sobre la crisi econòmica, sinó sobre la crisi ètica i moral de la societat. Els candidats son pura reflexió de la gent que els vota. Però, tot i la mediocritat que ens envolta començant per nosaltres mateixos (no critiquem si abans no ens hem autocriticat), el que no hem de fer mai és no votar, perquè és un gest molt simple que durant molts anys se'ns va impedir en temps de dictadura i que és un dret negat a molts indrets del món. Pels que mai ho han pogut fer o mai no ho podran fer, vota.

5.11.11