30.4.11

Parada a to


Authentic Tapas Barcelona


Paisatge Urbà


22.4.11

Els clàssics no cansen mai

Bé per casualitat, bé per polítiques de programació, quan arriba setmana santa trobem que a les teles es repeteixen un nombre de pel·lícules de les anomenades religioses o si es mira des d'un altre punt de vista, de romans. Naturalment no és la invasió de fa uns anys que gairebé totes tenien temàtiques directa o indirectament relacionades amb la passió de Crist o en l'època, cent anys amunt o avall de l'inici del nostre calendari romà, que no de la vida humana a la terra. O vides de sants i els seus miracles. Ara hi ha més varietat i trobem des de comèdies a pel·lícules de por, fruit de la diversificació televisiva i de la cada vegada més laica, agnòstica o multireligiosa societat. Bé que per la tradició cristiana seguim sent fidels a una cultura, que no seguiment, religiosa que en els nostres anys més manipulables no ens deixaven en pau. De tot plegat hom ha acabat reconeixent que la història de Crist té el seu valor dramàtic i han estat molts professionals de la ficció els que també s'han vist atrets per la seva passió, per molt distorsionada de la realitat o de la seva interpretació al llarg dels segles. El domini romà sobre l'antiga civilització i el domini religiós dels símbols de Déu i el seu fill, són històries que ens han arribat amb tota la força i atractiu narratiu que ha fet que fossin reescrites centenars de vegades per la via escrita o fílmica. I si les dues històries funciones per separat, ho és més quan s'ajunten una de romans i la vida de Jesús. Reconec que he estat un cinèfil d'aquest tipus de pel·lícules segurament perquè els professionals que les filmaven tenien un do especial per construir-les i fer-les interessants, quan no obres mestres del cinema. Hom es va educar en les pelis de romans de cinema de barri, els coneguts peplums italians sense variacions religioses, és a dir, gladiadors directament. Per altra part la forçada educació d'escola religiosa em va fer també expert de les històries de Déu i ramificacions. Per això, quan les dues s'ajuntaven, hi havia un especial doble interès. No cal dir que no hi ha res més segur que fer-se agnòstic que tenir una educació amb capellans de mestres. De la mateixa manera que hom es torna antibel·licista sense pal·liatius quan es torna del servei militar. Per això, lliure de culpa, es pot gaudir d'una autèntica història de romans i de cristians gaudint de la narració en la seva forma més pura.
Quan arriba Setmana Santa ja és un clàssic esperar els clàssics i si bé la majoria d'ocasions el seguiment és desigual, em trobo en dos casos que coincideixen amb reflexions. El cas és que són pel·lícules que he vist moltes vegades i tot i així quan la començo a veure o bé l'enganxo començada, ja no les puc deixar fins el final i segueixo amb una intensitat especial, la de saber què passarà i a més no poder deixar de fruir cada escena, per realització, llum, interpretació, ritme... I això és el que tenen els clàssics, les pots veure cent vegades que no per això et cansaran. És més, quan acabo de veure'n un sempre em dic: Com és que ja no es fan pel·lícules com abans. Bé, aquest any m'ha passat amb Ben-Hur, que a més m'ha fet repetir la frase anterior i també afegir-ne una altra, que tot seria més fàcil si es tingués una fe per compartir i no només personal. Però en el moment que la fe es comparteix, deixa de tenir gràcia a més de ser manipuladora per part de qui hi posa les regles. L'altra pel·lícula que també té el do del clàssic és Spartacus, que aquest any també ha estat programada, i que té la coincidència de la recent programació en antena de una sèrie del mateix nom però farcida d'efectes digitals i sang i fetge a dojo a més de les habituals escenes de sexe que ens  ha fet recordar que si en realitat en aquella època només es pensava en satisfer les necessitats més animals, no és estrany que l'imperi no durés fins els nostres dies. Per desintoxicar de la sèrie recomano veure el clàssic que amb la durada d'un parell dels capítols televisius, ja ens ha explicat tota la història amb la categoria del clàssic, excel·lència en cada escena.
Per acabar afegir un altre títol que m'és impossible deixar una vegada començat, La filla de Ryan, si bé reconec que aquest  ha estat un clàssic no d'entrada, s'ha anat fent i creixent en cada visió, la qual cosa la fa meritòria per insistència. Naturalment n'hi ha d'altres que segurament encapçalen la meva llista personal de clàssics, però és en aquestes tres on coincideix la impossibilitat de deixar-les una vegada les he començat a veure.
En homenatge, recordar alguns noms que segurament als joves d'avui no els hi sonen de res, la qual cosa també confirma que el cinema està molt malament i l'espectador, també.
Stanley Kubrick, William Wyler, David Lean, Kirk Douglas, Robert Michum, Charlton Heston, Dalton Trumbo, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis, Alex North, Karl Tunberg, Jack Hawkins, Sam Jaffe, Miklós Rózsa, Robert Bolt, Trevor Howard, John Mills, Sarah Miles, Maurice Jarre, ...


Ben-Hurhttp://www.imdb.es/title/tt0052618/
Spartacus,  http://www.imdb.es/title/tt0054331/
La hija de Ryanhttp://www.imdb.es/title/tt0066319/



19.4.11

Fotografía personal, el caso de Vivian Maier




Vivian Maier nació en Nueva York en 1926. Trabajó de niñera y era muy reservada. A menudo llevaba chaqueta y zapatos de hombre y siempre iba con sombrero. Hacía fotos sin parar y no las enseñaba a nadie. Así la describe John Maloof, su descubridor,cuando compró una caja llena de negativos en una subasta con la intención de buscar fotos antiguas para un proyecto de libro. Finalmente reunió más de cien mil negativos. Después de algunas investigaciones sobre la autoría de las fotografías,descubrió que se trataba de Vivian Maier y que ésta había muerto un 21 de abril de 2009, dos días antes de conocer su nombre. Con el material creó un blog para exponer el trabajo de Maier y no permitir que las fotografías continuaran desaparecidas en un cajón, aunque esta vez con un nombre de referencia.
Una vida de artista puro que quizá preservaba su obra de contaminaciones, como podría ser la de ser conocida y entonces influenciada en su trabajo. O quizás la incomprensión de la época y de su condición femenina no le permitieron hacerse un lugar en la profesión. Quizá por eso también guardaba con desazón muchos carretes sin revelar. En cualquier caso, una injusticia artística que dejará de serlo gracias al esfuerzo de Maloof y también del experto en arte Jeff Goldstein, que hacen de protectores de la obra de la artista. Una vida anónima en vida. Una vida descubierta y reconocida después de su muerte.
Hay una teoría sobre que algunos fotógrafos tienen en el acto de disparar el momento supremo del arte fotográfico, al instante más emotivo, la milésima de segundo capturada de una acción de vida iluminada por la luz. Después de este momento sublime vivido en directo, el resto del proceso fotográfico es un instante menor que sólo puede alimentar vanidades y éstas van contra la pureza del alma, artística, se entiende.

http://vivianmaier.blogspot.com/

Fotografia personal, el cas de Vivian Maier

Vivian Maier va néixer a Nova York el 1926. Va treballar de mainadera i era molt reservada. Sovint portava jaqueta i sabates d'home i sempre anava amb barret. Feia fotos sense parar i no les ensenyava a ningú. Així la descriu John Maloof, el seu descobridor, quan va comprar una caixa plena de negatius en una subhasta amb la intenció de buscar fotos antigues per un projecte de llibre. Finalment va reunir més de cent mil negatius. Després d'algunes investigacions sobre l'autoria de les fotografies, va descobrir que es tractava de Vivian Maier i que aquesta havia mort un 21 d'abril del 2009, dos dies abans de conèixer el seu nom. Amb el material va crear un bloc per exposar el treball de Maier i no permetre que les fotografies continuessin desaparegudes en un calaix, tot i que aquesta vegada, amb un nom de referència.
Una vida d'artista pur que potser preservava la seva obra de contaminacions, com ho podria ser la de ser coneguda i aleshores influenciada en el seu treball. O potser la incomprensió de l'època i de la seva condició femenina no li van permetre fer-se un lloc en la professió. Potser per això també guardava amb neguit molts carrets sense revelar. En qualsevol cas, una injustícia artística que deixarà de ser-ho gràcies a l'esforç de Maloof i i també de l'expert en art Jeff Goldstein, que fan de protectors de l'obra de l'artista. Una vida anònima en vida. Una vida descoberta i reconeguda després de la seva mort.
Hi ha una teoria sobre que alguns fotògrafs tenen en l'acte de disparar el moment suprem de l'art fotogràfic, l'instant més emotiu, la mil·lèsima de segon capturada d'una acció de vida il·luminada per la llum. Després d'aquest moment sublim viscut en directe, la resta del procés fotogràfic és un instant menor que només pot alimentar vanitats i aquestes van contra la puresa de l'ànima, artística, s'entén.
http://vivianmaier.blogspot.com/

18.4.11

El escritor ambulante

Una parte de escritores, por no decir la mayoría, no tienen en la promoción de sus obras una parte activa. En ocasiones porque quieren preservar su imagen pública para seguir siendo una cara poco conocida y así poder ir al cine, al restaurante o al super sin que te molesten. Entendemos aquellos escritores profesionales que viven de la escritura, lo que significa que han alcanzado cierta posición entre los mortales escritores y gozan de cierto reconocimiento en el mercado. Porque ser conocido y saludado por serlo puede tener unos inconvenientes que si bien al principio del escritor sí los busca para alimentar su vanidad, después pasan a ser exigentes para mantenerse en el podio de la popularidad y eso puede llegar a crear inquietud creativa por no decir crisis directamente. También los hay que prefieren alimentar su alma pública más que su alma literaria, y pueden publicar poco y estar más presentes en los medios hasta llegar al punto que por su fama es conocido pero nadie sabría decir qué ha escrito. Los escritores en general sueñan en escribir en paz, hacer presentaciones y promociones cortas y volver al porche para recuperar el espíritu de escribir, que es un espíritu contradictorio con respecto a lo que se escribe, que puede ser una especie de relación de amor y odio, pero por eso es adictivo. Incluso cada escritor podría representar en una gráfica su ritmo de escritor con unas líneas de coordenadas de electrocardiograma normal para ver cómo se alteran al final de la escritura, la publicación, la promoción y llegan al climax con la crítica de la obra para devolver a su estado habitual. Y podrían poner tiempo en la coordenada horizontal para saber si el ciclo se cumple en un año, un lustro o una década. Todo ello para reiterar que el escritor, una vez hecho la que considera su trabajo, escribir, prefiere que otros se encarguen de la promoción, pero a poder ser sin ellos, salvo que lo exija el contrato, que también son cláusulas que los editores interesa incluir. Por eso es de admirar que un escritor con un mercado muy potente y consolidado de lectores, haya accedido (si la idea no es suya sería más admirable) a subir en un Bus promocional con su imagen y la de su libro y se dedique a pasear por España para comentar su obra y tratar directamente con lectores o futuros lectores de la novedad editorial. Una especie de escritor ambulante que monta su puesto en cada pueblo y ciudad y muestra el género que pone a la venta. Esto durante semanas y recorriendo miles de kilómetros. Una gran idea que acabaría siendo redonda si el conductor fuera el editor.En tiempos de tecnología digital, volver al contacto directo de la mercancía, es dar al libro de papel un toque original, una nueva oportunidad y un homenaje. Admiración por Javier Sierra y su "El ángel perdido".

L'escriptor ambulant

Una part d'escriptors, per no dir la majoria, no tenen en la promoció de les seves obres una part activa. En ocasions perquè volen preservar la seva imatge pública per seguir sent una cara poc coneguda i així poder anar al cinema, al restaurant o al super sense que et molestin. Entenem aquells escriptors professionals que viuen de l'escriptura, la qual cosa vol dir que han assolit una certa posició entre els mortals escriptors i gaudeixen d'un cert reconeixement en el mercat. Perquè ser conegut i saludat per ser-ho pot tenir uns inconvenients que si bé al principi de l'escriptor sí que els busca per alimentar la seva vanitat d'escriptor, després passen a ser exigents per mantenir-se en el podi de la popularitat i això pot arribar a crear neguit creatiu per no dir crisi directament. També n'hi ha que prefereixen alimentar la seva ànima pública més que la seva ànima literària, i poden publicar poc i estar més presents en els mitjans fins arribar al punt que per la seva fama és conegut però ningú en sabria dir que ha escrit. Els escriptors en general somnien en escriure en pau, fer presentacions i promocions curtes i tornar al porxo per recuperar l'esperit d'escriure, que és un esperit contradictori pel que fa a allò que s'escriu, que pot ser una mena de relació d'amor i odi, però per això té la seva adicció. Fins i tot cada escriptor podria representar en una gràfica el seu ritme d'escriptor amb unes línies de coordenades d'electrocardiograma normal per veure com s'alteren al final de l'escriptura, la publicació, la promoció i arriben al clímax amb la crítica de la obra per retornar al seu estat habitual. I podrien posar temps en la coordenada horitzontal per saber si el cicle es compleix en un any, un lustre o una dècada. Tot plegat per reiterar que l'escriptor, una vegada feta la que considera la seva feina, escriure, prefereix que altres s'encarreguin de la promoció, però a poder ser sense ells, tret que ho exigeixi el contracte, que també són clàusules que als editors interessa incloure. Per això és d'admirar com un escriptor amb un mercat molt potent i consolidat de lectors, hagi accedit (si la idea no és seva seria més admirable) a pujar dalt d'un Bus promocional amb la seva imatge i la del seu llibre i es dediqui a voltar per Espanya per comentar la seva obra i tractar directament amb lectors o futurs lectors de la novetat editorial. Una mena d'escriptor ambulant que munta la seva parada en cada poble i ciutat i mostra el gènere que posa a la venda. Això durant setmanes i recorrent milers de quilòmetres. Una gran idea que acabaria sent rodona si el conductor fos l'editor. En temps de tecnologia digital, tornar al contacte directe de la mercaderia, és donar al llibre de paper una nova oportunitat i un homenatge. Admiració per Javier Sierra i el seu "El ángel perdido".

17.4.11

Paul Preston publica "L'holocaust espanyol"

"Franco i els franquistes van aplicar una inversió de terror per exterminar el màxim nombre possible de republicans i deixar el poble terroritzat. El règim, fins a la mort de Franco, va viure de les rendes d'aquella inversió. No feia falta seguir matant a la mateixa escala. Un dels problemes de la recuperació de la memòria històrica és que la gent estava tan aterrida que no parlava. A penes hi havia resistència passiuva. Per això el moviment de memòria històrica és impulsat pels néts, no pels fills. Els fills van ser criats en el silenci."
Paul Preston, entrevistat a El Periódico per Iosu de la Torre, 17 d'abril, 2011, en la publicació de la seva nova investigació "L'holocaust espanyol".
El silenci per la por o el terror és un dels mecanismes més miserables que han practicat els terroristes d'estat i que hem hagut de viure en les famílies dels vençuts durant tot el franquisme i que incomprensiblement s'ha mantingut durant la transició i la democracia. I els fills i néts de la dreta no volen recordar, com diu també  Preston, que en el llibre fa un perfil sobre aquelles figures que durant el franquisme van practicar l'extermini dels enemics de la seva Espanya. Un llibre per recuperar memòria històrica quan des de dins continuem enfrontats amb el silenci. 

11.4.11

Cursa de Bombers, 2011

Mundo Deportivo

Una any més la Cursa de Bombers de Barcelona ha batut el record de participació amb 20.000 atletes de totes les categories. I si aquest número no hagués estat el límit d'inscripció, uns quants milers més. L'aposta, però, està esdevenint una gran operació de marketing d'algunes marques comercials i al capdavant la més especialista de l'esport com és Nike, l'organitzadora de l'esdeveniment. Quan la cursa va començar ara fa uns quants anys, l'aspecte competitiu i de circuit ràpid, feia que només s'atrevissin els corredors populars habituals. El pas dels anys i l'aspecte festiu de la competició ha fet augmentar el nombre d'inscripcions que en poc temps ha esdevingut una prova clàssica de Barcelona. Però posats a millorar futures edicions estaria bé rebaixar el preu de la inscripció donat que no deixen de ser marques comercials les que impulsen la cursa i per qualsevol empresa tenir un llistat de possibles usuaris dels seus productes té el seu preu en or. És veritat que el preu és un filtre perquè no s'apunti tothom, però aquest any s'ha vist que no n'hi ha prou. Són molts els atletes populars que esperen aquesta cursa com un test personal de millorar la seva millor marca personal, i perquè qualsevol cursa popular és un repte contra un mateix. Però el límit d'inscripcions i l'expectativa de participar i viure una emoció esportiva, fa que molts atletes molt ocasionals s'apuntin a la cursa i deixin sense plaça a altres més permanents en això de les curses populars. Com que les inscripcions s'acaben aviat, molts no volen renunciar i corren sense semarreta dorsal. Potser s'haurà de començar a limitar per temps i mantenir la competició com esportiva i més important de les curses populars pel nivell dels seus atletes, els quals es motiven amb la seva preparació. Els que vulguin començar amb això de les curses que comencin per exemple amb la cursa del Corte Inglés, que també és una gran festa i també es pot fer sense preparació o fins i tot a peu. Veure com molts participants de la Cursa dels Bombers combinaven el córrer amb l'anar a peu, pot ser una imatge festiva, però no esportiva d'alt nivell popular, una de les fites amb les que va començar l'esperit de la Cursa del Bombers. I quan això sigui així, potser serà hora de retirar-me o entrenar-me més per no fer un discret temps de 68 minuts, però el que sí vaig tenir clar és que si per un moment les cames o la respiració o la gran acalorada per la temperatura ambiental em feien aturar un instant per refer-me, aquest moment seria per abandonar, per ser honest amb mi mateix i amb l'organització. I aquest cop em va anar d'un pél i més quan en el quilòmetre 8 vaig passar pel costat del cotxe aparcat. La temptació em va fer baixar el ritme i no vaig poder superar la marca de l'any anterior. És clar que al meu favor està el fet que tinc un any més i certes facultats minven.

9.4.11

Coordinació d'alçada