21.9.17

Memòria contra abstenció

Article antic que segueix sent actual quan s'acosten urnes: 

Memòria contra abstenció


La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.
L'aixeta de l'esperança
Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.
Gest de llibertat
Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07
Benvinguts nous viatgers. Foto Surinyac

1.9.17

Literalment mitja vida

Fa tres dècades hi vaig entrar com a professor més un plus com alumne i ara en surto de la mateixa manera, a peu (que no amb els peus endavant, que ja és bo). Literalment mitja vida que és poc quan ja vaig cap als 100 i fins llavors penso ocupar el temps amb més temps, persones i projectes que espero gaudir amb la mateixa intensitat, compromís i somni que he fet sempre.
Salut a tothom i fins ara.
(no es convida particularment)

18.8.17

Ramblejar, un espai de llibertat

Ramblejar, un espai de llibertat

Un no ha nascut a Barcelona, ni viu a Barcelona, hi fa escapades, un anar i tornar, una necessitat i una obligació, amics i amors, feina o cultura, espectacle i turisme, impossible circulació, mar i muntanya, tot i més, però hi ha un esperit barceloní adquirit que no és altre que La Rambla de Barcelona.
Quan surts a fora i et pregunten d’on ets, dius de Barcelona i segurament ho creus així des de que descobreixes La Rambla. Perquè és allà on has acumulat un munt de sentiments; hi has fet fotos, t’has fet només un café-el més econòmic-, t’has enamorat o barallat, has badat assegut o dret, t’has impregnat de diversitat i cultures, has escoltat idiomes d’arreu del món, has tafanejat els quioscos de paper o flors plens d´allò tòpic i d’allò inimaginable, has mirat rajoles i grafits, oficials o rebels, has admirat les escultures humanes, sentir el piular dels ocells engabiats (ja no), t’has sentit atret per la Boqueria com si fossin les sirenes dels argonautes que cauen en la temptació, t’has creuat amb riuades de gent que aleatòriament pugen o baixen fent ziga-zagues, intercanviar mirades amb el desconegut plenes d’interrogants sobre el passat i futur, però una realitat present, sou allà i formeu part d’aquell instant de vida, i quan arribes a baix, Colom, o a dalt, Plaça de Catalunya, tens un impuls irreversible, donar mitja volta i tornar-hi, hipnotitzats per l’encanteri d’una Rambla i així podríem seguir milers de relats de tota condició social, política, econòmica o religiosa, que hem conclòs i posat d’acord en batejar-ho amb un verb: ramblejar.
Turistes interns i externs saben que no poden passar per Barcelona sense saber què significa ramblejar. I cada dia de l’any centenars de persones ho descobreixen i milers en hores puntes del turisme retenen en la retina, mai millor dit, la sensació de llibertat.
Un atemptat m’ho ha fet escriure. Pensar que t´hi has passejat amb un fill a cada ma per fer descobrir als teus un bé de vida, m’ha fet indignar i enrabiar, perquè ahir a la tarda molts en idèntica situació, van passar de la vida a la tragèdia, del ser al no ser, de la llibertat al terror.

Avui, un és més barceloní que mai i sabem que ningú ens podrà prendre La Rambla, perquè és nostra, però sabem més que ningú que és de tots els que en un moment o altra hi ha ramblejat, i no ens cansarem d’ensenyar-ho al món. Avui ho fem amb el cor encongit i trist, però reivindiquem més que mai que La Rambla, és, de tothom, un espai de llibertat.

14.8.17

EL FORASTER DEL CONGOST Primer dia

14 agost 1992
Primer dia
Comença

                                                            EL FORASTER DEL CONGOST

Premi Pere Calders 2017
Novel·la ( properament al Novembre )
UAB

                                                               El Congost amaga un secret


7.8.17

Josep Manel Casanova, un mal acudit

Hem compartit en temps universitaris bones històries, magnifics somriures i surrealistes rebeldies. Fa poc en Joan Puig ja l'ha va fer gran i ara tu. Noi, diries, és el meu acudit més dolent.

http://www.mundodeportivo.com/futbol/20170807/43405381048/fallece-josep-manel-casanova-de-un-infarto.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

3.8.17

Neymar, una mil·lèsima de mirada


Era el 4 de gener del 2014. En Llorenç estava ingressat per una crisi autista d'adolescent al Hospital infantil de Sant Joan de Déu. La planta de psiquiatria estava inquieta. Corrien rumors que jugadors del Barça arribarien a l'Hospital en la clàssica visita solidària en la setmana de Reis. No sabien quants ni quins jugadors, ni si es mourien per tot l'Hospital, però un neguit s'havia instal·lat: hi serien en Messi i en Neymar? Alguns pacients eren conscients de la magnitud de la notícia i esperaven amb il·lusió la visita i amb alegria quan es va confirmar que un dels jugadors pujaria a la planta, altres seguien atents més per l'enrenou que trencava la rutina hospitalària que no pas pel que allò pogués tenir d'especial en el seu món interior. En Llorenç, observador i somrient quan hi ha moviment de gent, seguia les instruccions de les infermeres en quant saber esperar, la qual cosa no era fàcil, però en aquest cas obedient sabent que els pares també hi eren ajornant per uns minuts el passeig diari programat fora de l'Hospital. Tot i que en Llorenç havia vist jugar Messi al Camp Nou, no entenia el joc ni les alegries d'un gol o una victòria amb una pilota, ni molt menys el perquè tothom volia donar-hi cops amb el peu. Per tant, tota aquella moguda en cap cas podia relacionar-la amb l'esport, el Barça o uns jugadors estrella i milionaris, ni tot plegat ni el significat de cada una de les paraules. Es movia per sensacions i no es podia negar que allò creava sensació.
En la mesura que s'acostava el moment, la planta sumava pacients d'altres dependències així com personal sanitari i administratiu. Als nens se'ls va situar en semicercle en una sala i la majoria d'adults van quedar fora. Els mòbils càmera a punt i més d'un va maleir la minsa senyal de la bateria.
I va arribar. Neymar. El cerimonial va ser ràpid i programat, va saludar als nens i els hi va oferir obsequis especials per l'ocasió, pòster de la plantilla temporada 2013-2014, fotos de Neymar amb la seva signatura, gorra i braçalet del Barça. Va estar simpàtic i somrient. Jo em vaig colar entre la gent i em vaig posar darrera en Llorenç tot empenyent-lo per acostar-lo al crack i fer-hi una foto. Finalment van coincidir i en Llorenç i Neymar es van mirar. Mai sabré el que va pensar cadascú d'ells, si és que realment van pensar alguna cosa, però hi va haver una mirada atenta, profunda, comprensiva, transparent...d'en Neymar, com si per una mil·lèsima d'instant s'hagués produït una connexió entre ells dos. Vaig reconèixer la oportunitat i en Neymar, potser encara corprès per la mirada dulls clars daquell nen especial, va atendre les meves ràpides instruccions per fer la foto que il·lustra aquestes lletres. Una foto especial per un instant especial.
Lencant va transmutar en les mans del cerimonial i es va allunyar per atendre altres peticions. He daclarir que sóc un Messi dependent i mai vaig creure en un Neymar com hereu del millor jugador de tots el temps, però des daquell dia no he pogut seguir el brasiler sense afegir-hi el valor daquell dia.
En Llorenç des de llavors va tenir aquesta foto emmarcada a la seva habitació, més per interès de pare que no pas perquè mho hagués demanat. I quan jugava per la tele li explicava al meu fill que era Neymar, el jugador que havia conegut al hospital i que shavia fet una foto amb ell. Bé, ja us he avançat que mai sabré el que pensa sobre allò, però sí que va tenir una sensació, tant especial com sé que la va tenir en Neymar. El meu fill no expressa si sen recorda o no, però avui que he sentit que en Neymar deixa el Barça, he tingut la necessitat dexplicar-ho. I he tingut una sensació i un desig. La sensació que aquell instant va ser important pel meu fill i el desig que també ho fos per en Neymar. No dubto que tots els calés del món són una bona sensació, però també ho és una mil·lèsima de mirada dun especial. Gràcies, Neymar, de part dun pare i en nom del meu fill Llorenç. Reconec que jo esperava Messi, però ara celebro que fossis tu.


Gabriel Martínez i Surinyac
Pare d’en Llorenç

Professor i escriptor


9.5.17

EL FORASTER DEL CONGOST, premi literari

XXIII premi 2017 de novel·la VALLDAURA MEMORIAL PERE CALDERS, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Ajuntament de Cerdanyola, per l'obra EL FORASTER DEL CONGOST de Gabriel Martínez i Surinyac


                                       Gabriel Martínez i l'alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà

http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/s-atorguen-els-premis-literaris-de-la-uab-i-l-ajuntament-de-cerdanyola-del-valles-1345667174054.html?noticiaid=1345724863048

29.12.16

Bon Any 2017