22.4.18

L'escriptor nàufrag per Sant Jordi

Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional fer atenció a la tipologia (incomplerta) dels escriptors/es per Sant Jordi.
Així trobem:

L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més anecdòtic és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.

L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic que també s'endú tota la cua. Abans dels migdia va a prendre un cafè i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.

L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?

L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara...potser el proper.

L’escriptor que observa la noia compradora quan li regala el llibre al seu xicot i capta el gest visual decebedor del futur lector que no ho serà. 

L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no en té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. Finalment tants anys de sacrifici tenen recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.

L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que, quan se li adrecen, li pregunten pel director o els actors. És el que té vendre's l'ànima, el seu títol ja serà un referent però no lligat a l'autor original.

L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els tres-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que els haurà d’oferir de segona mà. 

L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.

Per contrast, l’altre escriptor, poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.

L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.

L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu com l'èxit del seu llibre l'ha signat un altre.

L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual: Ah, ets tu el negre!

L'escriptor de plagi que viu amb el cor encongit per si es descobreix el seu secret.

L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses les que els vius escriuen amb el seu nom.

L’escriptor digital, venedor virtual del seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
…..

Però tots han coincidit en algun moment en utilitzar la metàfora de l'escriptor nàufrag, aquell abandonat en una illa deserta que introdueix la seva novel·la dins una ampolla i deixa que les onades l'arrosseguin fins un destí indeterminat, un lector que el descobreixi. Llavors, l'escriptor somnia en solitud en aquest èxit. Podia haver introduït un missatge d'auxili, però havia de triar, o ell o la seva novel·la. Coses d’escriptor.

Aquest any he ficat una novel·la dins l'ampolla. Es diu EL FORASTER DEL CONGOST. Ha rebut un premi, XXIII premi de novel·la Valldaura-memorial Pere Calders. UAB i Ajuntament de Cerdanyola

I és el relat de...millor que ho deixi com una sorpresa pel lector que la rescati.

Bona diada de Sant Jordi, escriptors, lectors i llibreters.
http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/29709/lescriptor-naufrag-per-sant-jordi

23.3.18

Bombardeig atòmic sobre Bellaterra

La barbàrie i l'horror, el llegat inhumà. 
A les 8h15' l'explosió de la bomba atòmica de 20 kilotons ha tingut lloc sobre l'epicentre de Bellaterra a 600 metres d'alçada. En menys d'un segon l'efecte nuclear ja ha creat la primera fase de destrucció. L'onada de foc ha fet desaparèixer tota la població de Bellaterra i Universitat Autònoma. La ràfega d'aire ha estat tant devastadora que ha escombrat qualsevol edifici de formigó amb una capacitat de mortalitat del 100 %. Una secundaria ràfega pot haver destruït barris propers de Cerdanyola, Sabadell, Sant Quirze i Sant Cugat amb una alta mortalitat. 
La radiació directe o la pluja radioactiva generada a continuació pot haver arribat al conjunt d'aquestes poblacions que en qüestió d'hores o setmanes poden tenir efectes mortals i en el cas de radiació tèrmica, greus cremades de tercer grau que requerirà probablement l'amputació de membres. 
Segons la direcció del vent la radiació és pot estendre a la Catalunya central, a l'àrea metropolitana de Barcelona o directament sobre la capital catalana. La incertesa sobre el futur serà el malson de més d'una generació amb un alt percentatge de mort per càncer o malformacions genètiques. 
Els que han sobreviscut amb una exposició propera a l'epicentre de l'explosió, tot i que el seu cos no presenti símptomes, moriran en les properes hores. Els equips de rescat que es desplacin a la zona afectada patiran conseqüències similars. La radiació no només destrueix les defenses del cos a llarg termini sinó que crea una reacció destructiva immediata sobre les ferides recents. 
Els efectes seran similars als de les úniques bombes llençades fins ara a l'agost de 1945 en tres dies de diferència sobre les poblacions japoneses de Hiroshima i Nagasaki 
També dues conseqüències inquietants.  
La primera, després de 73 anys, les grans potències democràtiques i altres estats totalitaris continuen tenint arsenals nuclears que fan servir per amenaçar i fer-se valer en la política de blocs mundial amb arsenals que superen x 10 la potència i efectes destructors de les primeres. 
La segona, social i humana, els supervivents més afectats són anomenats hibakusha (persona bombardejada), una paraula descriptiva com a supervivent nuclear però que pels que així són els ha representat un estigma que els ha impedit viure amb normalitat, els hi ha costat trobar parella i feina, tenir relacions socials, amb problemes físics i psíquics, i amb sentiments de culpabilitat quan un fill o net ha desenvolupat malalties cròniques o mortals. Un terme que en lloc de dignificar a les víctimes ha significat culpabilitat i rebuig. Efectivament, els humans som una espècia única. 
Actualment els hibakusha són els primers bel·ligerants contra l'armament nuclear i per fer-ho tenen un argument honorable i inqüestionable, ser testimonis d'allò que mai més hauria de passar. 
El fotògraf Lucas Vallecillos ha retratat i entrevistat alguns hibakusha en la recomanable exposició fotogràfica que trobareu a la Sala d'Exposicions de la UAB (Edifici Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General, Plaça Cívica) fins el 10 d'abril. 
Que la ficció sobre un bombardeig atòmic sobre Bellaterra ens faci conscients hibakusha en el nostre confortable entorn. 
(i disculpes si he ferit sensibilitats) 



Escriptor i fotògraf 

20.3.18

ICARO, corrupció d'Estat


Bryan Fogel, un director nord-americà, prepara un documental sobre un projecte personal sobre el dopatge al ciclisme i sense voler, destapa una trama organitzada estatal de dopatge olímpic.



Fogel, ciclista amateur i seguidor de les gestes de Lance  Armstrong, no pot creure com el set vegades guanyador del Tour de France ha pogut amagar el seu dopatge durant tants anys.  
Fogel participa en la prestigiosa cursa Haute Route Alps, una exigent cursa per amateurs de set dies seguits per les grans etapes de la serralada dels Alps que el Tour ha fet famoses. No queda mal classificat. Llavors té una pensada com a cineasta i ciclista. Preparar-se per la següent Haute Route amb un programa de dopatge i demostrar en un documental tot el procés passant tots els controls de la carrera sense positius. Necessita la col·laboració d'algú que li faci la programació de substàncies dopants i la manera de passar el control antidopatge, i el seu silenci mentre duri. Després d'alguns intents aconsegueix la col·laboració de Grigori Ródchenkov, ni més ni menys que el director del laboratori antidopatge de Moscou, un tipus peculiar i extravertit que sembla divertir-se amb la proposta del cineasta. Fan tot el disseny amb entrevistes online i Fogel segueix totes les indicacions dels productes dopants a més d'anar reservant mostres d'orina al congelador que més endavant Ródchenkov netejarà al seu laboratori per poder passar els controls corresponents. Si bé tot surt bé en antidopatge, no pas el resultat del corredor que no aconsegueix millorar resultats anteriors, quan no anava dopat. 
Aleshores, en termes de guió, es produeix un gir en la trama. El director rus és acusat per organismes internacionals de ser el protagonista d'una xarxa planificada de dopatge per millorar el rendiment dels atletes olímpics russos (res a veure en l'amateur dopatge que protagonitzava Fogel). L'Estat rus ho nega sistemàticament i posa com a prova els Jocs Olímpics d'hivern de 2014 a la ciutat russa de Sochi on cap atleta rus ha donat positiu. Ródchenkov, amb l'ajuda de Fogel, fuig de Rússia i una vegada a Estats Units publica al New York Times com ha aconseguit de manera sofisticada burlar els controls antidopatge de l'agència internacional dels Jocs Olímpics d'hivern. Però per més escàndol declara que el president rus Putin ho sap perquè forma part d'una operació d'estat per aconseguir més medalles olímpiques i afavorir la política del president. El comitè Olímpic  internacional en principi decideix que la delegació russa no participi als Jocs Olímpics de Brasil 2016, però finalment, tot i la certesa de les investigacions que es realitzen i que demostren l'autenticitat del dopatge, informe Mclaren 2016, Rússia hi participa amb algunes restriccions d'atletes i drets al Comitè Rus.  
Ródchenkov és ara un testimoni protegit per les autoritats d'Estats Units. 
El documental de tot el cas, fins llavors, es diu ICARO, dirigit per Bryan Fogel, produït per NETFLIX, i ha guanyat l'Oscar al millor documental 2017 en la cerimònia d'aquest any. 
Però la reflexió continua amb una pregunta, utilitzant la retòrica de la part pel tot: les corrupcions d'Estat tenen impunitat? 
En els Jocs Olímpics d'hivern 2018 a Corea del Sud la delegació russa ha donat dos positius en els controls antidopatge, però ha obtingut la meitat de medalles que en els jocs anteriors a Sochi, sense cap positiu, quan funcionava la maquinària dissenyada per Ródchenkov. Tot i així, el COI, ha restablert tots els drets al Comitè Olímpic Rus. 
Rússia organitza el mundial de futbol 2018.
En les recents eleccions presidencials a Rússia del 18 de març, Vladímir Putin ha obtingut el 76% dels vots. 

Tràiler 

Gabriel Martínez i Surinyac 
Escriptor i fotògraf